11/18/2020

La mestra que estimava les formigues (i els seus alumnes)

Eduard Muntaner Perich
 

Un matí assolellat de dissabte, durant la meva primera estada de voluntari al sud l’Índia, vaig haver de fer transbord a Sarjapur, un poble a pocs quilòmetres de Bangalore. Mentre esperava el proper autobús vaig fer una passejada pels carrers polsegosos del voltant de l’estació, i em vaig parar en una barraca petita on servien chai.

Just a la vorera del davant hi havia una escola pública, i un conserge vell i encorbat començava a treure els cadenats de la reixa de l’entrada. Les parets de l’edifici semblaven pintades feia poc, i els seus colors vius contrastaven molt amb un paisatge urbà on dominaven el gris cendra i l’ocre de la pols en suspensió. A la façana hi havia dibuixats animals i dos alfabets sencers: l’anglès i el kannaḍa. Els dissabtes al matí les escoles índies estan obertes, i aquesta en pocs minuts s’ompliria d’infants.

Unes quantes dones, suposo que mestres, van anar arribant i entrant al pati. Una d’elles, però, vestida amb un saree de tons rosats, es quedà uns segons mirant el terra de la vorera, just davant de la reixa. Més que vorera, era un tram terrós que anava des d’on s’acabava l’asfalt de la calçada fins a la paret de l’escola. La noia, que devia tenir la meva edat, al cap d’un moment s’ajupí, donant-me l’esquena, tragué alguna cosa de la bossa i es posà a fer uns petits moviments amb la mà. Jo vaig imaginar que dibuixava un kolam, uns bonics dissenys que les dones fan amb pols d’arròs als llindars de les cases, i m’hi vaig apropar per veure-ho.

No era així. La noia tenia un dolç ensucrat a la mà, n’agafava engrunetes i les anava dipositant curosament a terra, seguint un patró incomprensible. De cop s’adonà de la meva presència, aixecà el cap i feu un petit bot. No és gens habitual veure un occidental a Sarjapur. Em vaig disculpar en anglès per haver-la espantat, i encuriosit, no vaig poder evitar preguntar-li què estava fent. Va romandre un parell de segons dubtant i de cop digué «formigues!». Suposo que veié que la meva cara seguia reflectint perplexitat, i em donà una explicació una mica més llarga, en un anglès esquitxat de paraules en kannaḍa. Resulta que havia vist una llarga columna de formigues just davant de l’entrada de l’escola, i mitjançant les engrunes de sucre mirava de cridar l’atenció d’algunes d’elles, i així acabar desviant el recorregut de la filera sencera. El que pretenia, era evitar que fossin trepitjades per l’allau de peus quan en breu arribés la canalla. Durant els minuts que vaig tardar a beure’m el chai, ella seguí del tot concentrada amb la seva missió, i jo mirant-la esbalaït. Sorprenentment, se n’estava sortint, i la renglera de puntets negres començava a desviar-se a poc a poc. Llavors m’hi vaig tornar a apropar i vaig fer-li una pregunta bastant estúpida, però ella em regalà una resposta que no he oblidat mai.

– T’estimes molt les formigues? 

– Sí, i tant, però això ho faig perquè m’estimo els nens –i em somrigué.

Mentre deia aquestes paraules, arribaren dues nenes amb trenes brillants i uniformes blaus, li preguntaren què feia i s’ajupiren instantàniament a ajudar-la en aquella comesa. No vaig tenir més temps de parlar amb ella, perquè començaren a aparèixer per tots costats nens i nenes que corrien cap a l’entrada, i jo tenia por de perdre l’autobús. Ni tan sols sé segur si era mestra. Vaig tornar-hi anys més tard i no la vaig trobar. Tanmateix, la idea que una mestra desviés una filera de formigues per evitar que fossin trepitjades pels seus alumnes, i sobretot, per implicar-los a salvar-les a través del seu propi exemple, em seduí totalment, i ha ocupat moltes vegades els meus pensaments des de llavors. 

 

En el moment en què succeeix aquesta història, jo era un enginyer informàtic que s’havia format en cooperació al desenvolupament i havia decidit marxar de voluntari a l’Índia, anant a parar a una escola rural molt innovadora: Shanti Bhavan. Aquest projecte dóna educació de qualitat a nens i nenes de les castes més baixes d’aquell país. Llavors, jo no sabia res d’educació ni de pedagogia, però de cop em vaig trobar immers en la tasca de donar classes a infants, formar mestres, i literalment viure dins d’una escola durant mesos.

Des de llavors han passat quinze anys, he treballat en un munt de projectes d'educació, a molts països diferents, i resulta que entre moltes altres coses, ara dono classes en una facultat d'educació, on tinc el privilegi d'ajudar a fer que futures mestres trobin el seu camí. Amb la perspectiva del temps, la història de “la mestra que estimava les formigues” em sembla un exemple paradigmàtic de com ha de ser un mestre: algú que es preocupa pels seus alumnes (que els estima), que es preocupa pel seu entorn, que predica amb l’acció, i que en tot moment pensa en com crear condicions que afavoreixin l’aprenentatge, fins i tot fora de classe. Això, òbviament, no és gens senzill, i és alhora una ciència i un art.

2 comentaris: