7/24/2019

Els petits refugiats

Eduard Muntaner Perich


Només 30 quilòmetres separen Atenes de Malakasa. Al municipi hi viuen uns 1000 habitants, i just al costat hi ha el camp de refugiats, amb uns 2000 residents vinguts sobretot d’Afganistan, però també d’Iran, Turquia, Síria, Pakistan, Iraq o altres indrets. D’aquests residents, uns 600 són nens i nenes.

Grècia ―el bressol d’això que se n’ha dit la “cultura occidental”― està farcida de camps com aquest. Dóna per pensar. Vagi per endavant que no és la intenció d’aquest apunt explicar la crisi dels refugiats a Europa.

A la fotografia, al costat de tres nenes del camp de Malakasa, hi he col·locat el petit refugiat, nom amb el que es coneix aquesta escultura anònima trobada a l’antiga ciutat de Nisa (Anatòlia), i amb la qual em vaig topar un dia al Museu Arqueològic d’Atenes. La seva història és curiosa: fou salvada i portada a Atenes el 1922, per refugiats que escapaven de les guerres grecoturques. La mateixa escultura també sembla un nen refugiat, guarnit només amb una capa i abraçant un petit animal, així que se l’ha acabat coneixent com el petit refugiat. Es creu que és una copia romana d’una escultura grega anterior (del s. III aC).

Sens dubte, la història de la humanitat ha estat plena de petits refugiats. Jo aquí us explico la meva experiència amb els petits refugiats de Malakasa.

Tot i que porto molts anys treballant en projectes educatius i de cooperació per a comunitats vulnerables de diferents indrets del món, aquesta ha estat la meva primera experiència treballant en un camp de refugiats. La meva feina de voluntari ha estat a través de l’organització Happy Caravan, que promou l’educació, la creativitat i els espais segurs per a infants i joves a dos camps: el de Malakasa i el de les Termòpiles.

Alguns dels infants dels camps poden anar a les escoles gregues (ja que alguns dels seus centres educatius públics han fet l'esforç d'integrar-los, en alguns casos fent dos torns), però moltíssims nens i nenes es passen mesos als camps sense estar escolaritzats.  A més, abans d’arribar als camps europeus, alguns d’ells han viatjat durant mesos o anys (per exemple els d’Afganistan generalment han passat per Iran i Turquia). Així que els més menuts no han estat escolaritzats mai, i els grans potser fa dos o tres anys que no ho estan. Si a això li sumem tots els traumes que han viscut (fugint de guerres, dels talibans, etc.), les condicions precàries i els perills del seu viatge, i les condicions duríssimes en les que viuen dins dels camps (moltes famílies passen mesos en una minúscula tenda), ens trobem que el 100% dels infants refugiats són alumnes amb necessitats educatives especials.

Les ONGs que estan desenvolupant projectes educatius dins dels camps, posen el seu granet de sorra i fan una feina increïblement necessària, però el problema és immens i no té aturador.

A Malakasa, Happy Caravan, gràcies a voluntaris d’arreu del món, està ensenyant anglès, matemàtiques i art als infants del camp. L’espai del que disposa és un petit contàiner Isobox, que fa el paper d’escola. Cinc grups de nens agrupats (més o menys) per edats hi passen cada dia, de dilluns a divendres, durant tot l’any. Els grups solen ser d’entre 15 i 30 alumnes.


Jo hi he fet el mateix que vinc fent durant l’última dècada en els projectes educatius on he participat: posar la tecnologia al servei de l'aprenentatge, a través d’activitats on els infants imaginen, col·laboren, i fan servir la tecnologia com un mitjà d’expressió. Són activitats on les fronteres entre tecnologia, ciència i art són difuses, i que estan pensades per promoure grans competències: creativitat, pensament crític, treball en equip, curiositat, empatia, etc.

Tot i haver fet això durant molts anys en molts contextos diferents, a Malakasa hi ha hagut reptes especials:
  • Com he dit, al camp podem considerar que tots els nens tenen necessitats educatives especials. Els grups són increïblement diversos, i per primer cop a la vida m’he trobat ensenyant coses tan bàsiques com a escriure lletres en el nostre alfabet llatí. El fet d’haver tingut nul·la o poca escolarització i la pròpia vida del camp (on molts infants campen hores i hores sense supervisió) fa que hi hagin més problemes de comportament del que és habitual en una classe, i que la seva capacitat de concentració sigui força curta.

  • L’espai del contàiner és reduït, sense taules ni cadires, i tot que s’hi poden fer activitats de treball en equip, la gestió és complicada. Tot i l’aire acondicionat d’aquest mòdul, la calor era present en tot moment durant les classes. L’acústica també és un problema perquè tot ressona molt, i els infants de l’exterior (que sovint no saben quina hora és exactament) piquen a tothora per entrar a la classe.

  • Happy Caravan té agrupats els infants en 5 grups, i cada dia fa una classe per a cada grup. Les classes duren 50 minuts (amb una pausa de 10 minuts entre classes per preparar la següent). Generalment, un cop tens tots els nens a dins, asseguts i has fet la presentació o dinàmica inicial, et queden només 35 o 40 minuts de treball. Aquesta educació tan fragmentada dificulta que es pugui fer aprenentatge basat en projectes.

  • Si en una escola d’alta complexitat a Catalunya hi ha força mobilitat i hi arriben alumnes a mig curs, en un camp de refugiats aquest moviment és diari. Cada setmana tens nous alumnes (nous residents) i cada setmana te’n marxen (famílies recol·locades en altres camps, o que han aconseguit papers i marxen a Alemanya, o que s’aventuren a provar sort a moure’s sense estar regularitzats). També hi ha alumnes que tot i no haver marxat del camp, deixen de venir a l’escola durant dies o setmanes, i després tornen. Tot això crea dinàmiques que són complexes de gestionar.

  • L’idioma més habitual al camp és el farsi, i per sort algunes voluntàries de Happy Caravan el parlen. Ara mateix hi ha una voluntària d’origen iraní, i una altra que és afganesa i que és una refugiada resident al mateix camp. Els grups del nens més grans (ja adolescents) parlen força bé l’anglès i és fàcil comunicar-s’hi. Amb els petits però, cal anar fent traduccions de l’anglès al farsi. També a vegades hi ha alumnes que no parlen ni anglès ni farsi, per exemple algú que vingui del Pakistan i només conegui l’urdu.

Malgrat tots aquest reptes, la feina de Happy Caravan és excel·lent, i he conegut gent increïblement jove i ben preparada. Sempre he pensat que per fer de voluntari en projectes de cooperació és millor haver passat dels vint-i-cinc anys, per l’experiència vital, coneixements i maduresa. És quelcom que he pogut observar empíricament en diferents indrets, però sobretot en projectes de cooperació a l’Índia. Però aquí a Malakasa m’han tirat la teoria pel terra. He treballat amb voluntàries de vint anys escassos, amb una maduresa, experiència, energia i capacitat de connectar amb els nens envejables.

La relació amb els nens ha estat fantàstica, però me’ls he hagut d’anar guanyant molt a poc a poc, comparat amb altres llocs on he treballat. La majoria no havien tingut mai un mestre home, i no hi estaven gens acostumats. Happy Caravan només fa mig any que és en aquest camp, i no havien tingut cap voluntari home. La feina d’aquestes organitzacions també és important en aquest sentit: promoure valors positius i oferir als nens models que trenquin estereotips i rols de gènere que tenen assumits.

Parlant d'estereotips, el dia a dia al camp també me n'ha trencat uns quants a mi.

He conegut històries tràgiques de gent súper valenta, que ho han deixat tot per venir a una Europa que imaginaren acollidora, però que els tanca les portes. He vist coses que pensava que mai veuria en un país Europeu. El meu segon dia al camp va haver-hi una tempesta molt forta a la nit i un arbre va caure sobre una de les tendes. Una nena va quedar greument ferida per branques que literalment la van travessar. La vulnerabilitat dels que no tenen la sort de poder viure en els mòduls prefabricats és absoluta.

He conegut infants com la Masumeh, una nena iraní d'uns 8 o 9 anys que veies que tenia un gran interès per aprendre i unes grans capacitats. A classe escoltava sempre amb molta atenció i t'ajudava a posar ordre quan hi havia molt xivarri. El meu últim dia al camp me la vaig trobar just a fora de l'escola a l'hora de començar la seva classe, però ella no entrava. Li vaig preguntar per què, però no parlava gairebé res d'anglès i em responia amb farsi. Al veure que jo no l'entenia li va demanar a la voluntària afgana que em traduís el que m'estava dient. Canviaven de camp a la seva família i ja no tornaria a l'escola. Quan va saber que jo ja ho havia entès em va fer una abraçada que no crec que oblidi mai, i em va dir gràcies. Segurament fou el moment més agredolç de tota l'estada.

Al camp de Malakasa, a part de Happy Caravan, hi ha també altres ONGs. Per exemple una que ensenya música, o una altra que promou espais segurs per a les dones (grans víctimes dels desplaçaments). També hi ha serveis mèdics i grans organismes com ACNUR treballant-hi. Fins i tot hi he vist (i m’ha semblat força surrealista) Testimonis de Jehovà muntant-hi la seva paradeta.

Per a mi ha estat una experiència transformadora, i necessitaré dies per pair-ho tot, però estic segur que en sortiran futurs projectes i col·laboracions.

Ha ressonat alguna cosa dins teu i vols fer una donació a Happy Caravan? Aquí pots fer-ho.